Benvolguts amics aplegats al Pi de les Tres Branques,
És un honor per a mi dirigir-vos unes paraules per escrit, ja que unes recents intervencions quirúrgiques m’obliguen a observar un post-operatori per a la meva recuperació de la salut i de la locomoció. Per tant enguany no podré assistir al XXXII Aplec del Pi de les Tres Branques com ho he fet cada any.
El primer aplec, després del 1924, es feu el divendres 25 de juliol del 1980, el dia de Sant Jaume.
L’onze de juliol del 1980, l’alcalde de Berga, Jaume Farguell Sitges, m’envia una invitació a la reinstauració de la diada acompanyada d’una llarga llista de personalitats invitades, entre les quals hi ha el meu nom.
Li telefono, li agraeixo la invitació però m’excuso d’anar-hi pel motiu de no tenir cotxe propi per desplaçar-me al Pi. Ell, que volia que hi anés, em va enviar un taxi des de Berga. Gràcies a l’amic Farguell fou possible la meva assistència al primer aplec i també als successius fins que l’IPECC i el CAOC organitzaren autocars propis.
Si llegiu les cròniques de l’AVUI del dijous 26 de juliol del 1980 en què analitza la jornada del Pi, veurem l’eufòria nacionalista que despertà la diada, amb citacions puntuals de frases dels discursos i fins i tot del meu discurs.
Flotava a l’ambient la sensació de tornar a ser enganyats novament per Madrid, que ens privaria de recuperar els nostres drets com a poble. Era generalitzada la temença d’utlitzar la immigració per negar-nos el dret de la territorialitat de la llengua catalana i imposar el bilingüisme. Es demanava que tota la premsa i radio fos en català, així com l’escola.
S’afirmava el fet històric dels Països Catalans, però ja s’entreveia que aquí la lluita seria brutal per separar-nos.
He viscut totes les glòries dels aplecs del Pi de les Tres Branques, però també he viscut les lluites entre partits i faccions independentistes que es barallaven a pedrades. El decliu de la festa havia arribat. El poble volia unió i els partits creaven desunió.
Quan finalment la gran majoria del poble català veu que la única solució que tenim és la independència i es fan manifestacions i referèndums aclaparadorament independentistes, arriben les eleccions autonòmiques i municipals que distreuen el poble amb baralles entre partits.
I per afegitó surt el moviment dels INDIGNATS i les protestes per les RETALLADES i els ACOMIADAMENTS.
Ara resulta que allò que abans era clar, la INDEPENDÈNCIA, altres objectius més immediats prenen el protagonisme i fins i tot s’alien amb Madrid.
Com hem de dir i proclamar que tots els problemes que patim es resumeixen en l’espoli fiscal i la manca d’independència?
Per tant anem directes cap a la INDEPENDÈNCIA i tot ho podrem solucionar sense retallades i el poble català viurà feliç amb tots els serveis bàsics i socials, amb l’ajut del seu propi treball i sense els lladres de Madrid, que ens exploten i ens roben.
Bona jornada.
Visca Catalunya, estat propi
Enric Garriga Trullols
President IPECC / CAOC
És un honor per a mi dirigir-vos unes paraules per escrit, ja que unes recents intervencions quirúrgiques m’obliguen a observar un post-operatori per a la meva recuperació de la salut i de la locomoció. Per tant enguany no podré assistir al XXXII Aplec del Pi de les Tres Branques com ho he fet cada any.
El primer aplec, després del 1924, es feu el divendres 25 de juliol del 1980, el dia de Sant Jaume.
L’onze de juliol del 1980, l’alcalde de Berga, Jaume Farguell Sitges, m’envia una invitació a la reinstauració de la diada acompanyada d’una llarga llista de personalitats invitades, entre les quals hi ha el meu nom.
Li telefono, li agraeixo la invitació però m’excuso d’anar-hi pel motiu de no tenir cotxe propi per desplaçar-me al Pi. Ell, que volia que hi anés, em va enviar un taxi des de Berga. Gràcies a l’amic Farguell fou possible la meva assistència al primer aplec i també als successius fins que l’IPECC i el CAOC organitzaren autocars propis.
Si llegiu les cròniques de l’AVUI del dijous 26 de juliol del 1980 en què analitza la jornada del Pi, veurem l’eufòria nacionalista que despertà la diada, amb citacions puntuals de frases dels discursos i fins i tot del meu discurs.
Flotava a l’ambient la sensació de tornar a ser enganyats novament per Madrid, que ens privaria de recuperar els nostres drets com a poble. Era generalitzada la temença d’utlitzar la immigració per negar-nos el dret de la territorialitat de la llengua catalana i imposar el bilingüisme. Es demanava que tota la premsa i radio fos en català, així com l’escola.
S’afirmava el fet històric dels Països Catalans, però ja s’entreveia que aquí la lluita seria brutal per separar-nos.
He viscut totes les glòries dels aplecs del Pi de les Tres Branques, però també he viscut les lluites entre partits i faccions independentistes que es barallaven a pedrades. El decliu de la festa havia arribat. El poble volia unió i els partits creaven desunió.
Quan finalment la gran majoria del poble català veu que la única solució que tenim és la independència i es fan manifestacions i referèndums aclaparadorament independentistes, arriben les eleccions autonòmiques i municipals que distreuen el poble amb baralles entre partits.
I per afegitó surt el moviment dels INDIGNATS i les protestes per les RETALLADES i els ACOMIADAMENTS.
Ara resulta que allò que abans era clar, la INDEPENDÈNCIA, altres objectius més immediats prenen el protagonisme i fins i tot s’alien amb Madrid.
Com hem de dir i proclamar que tots els problemes que patim es resumeixen en l’espoli fiscal i la manca d’independència?
Per tant anem directes cap a la INDEPENDÈNCIA i tot ho podrem solucionar sense retallades i el poble català viurà feliç amb tots els serveis bàsics i socials, amb l’ajut del seu propi treball i sense els lladres de Madrid, que ens exploten i ens roben.
Bona jornada.
Visca Catalunya, estat propi
Enric Garriga Trullols
President IPECC / CAOC
